A les sis del mati, del dia set d´abril del 2011, comença per mi una aventura, per molt de temps somiada, trepitjar el camí de Santiago, i passar per a on diuen que ell va fer el camí de tornada per embarcar-se en el port de la Tarraco o bé el de Salou.
Aquesta ruta era de seguretat per traslladar tropes del Imperi Roma,(Tarraco a Celse) en alguns llocs passa per carenes prou feréstegues i despoblades, fen un recorregut per el massís del pre litoral, travessant les muntanyes de Prades i de la Llena per anar en direcció a Mesquinesa. (Octogesa)
Aquesta ruta com altres del nostre territori, no son pas una acció pròpia dels Romans, ja existien els camins, sols què ells la van aprofitar i condicionar amb empedrats que actualment encara estan en bon us. (petits trams)
Dons bé, és una temptació prou forta per voler intentar fer un camí de 1036 Qm. Com que volia sortir de casa vaig demanar les credencials a on signen amb un segell, els llocs on faig parada i fonda, el mossèn Joan de la Església del Lledó i desprès de parlar una bona estona amb va dir, que per la meva voluntat pròpia seria un pelegrí de La Pau, així dons agafo el repte i per res em penso molestar, cap greuge podrà posar-me fora de si.
Era fosc i negre, encara no avia despuntat el dia i feia una fresca molt agradable, així que anava deixant en rera la població ja sentia una lleugera tristor, son sentiments que crec que molta gent a experimentat cada cop que s´allunya de la seva casa per un temps més o menys llarg.
Per el camí de la granja de doldellops ja no avia enllumenat i a les masies/xalet se sentia la cridòria dels gossos que deien la seva, tot custodiant el seu amo i territori, era fort l´enrenou, i de sobte és van encendre les llums exteriors d´un d´aquest habitatges, amb consta que el seu habitant va sortir per veure que es lo que passada.
Reconec que estava en alerta, i el meu cos sentia aquell formigueig, que fa que el borrissol estigui una mica encrespat per la situació, poc a poc es veia aclarir el dia, a l´horitzó es veia molt marcadament la Deessa del Amor estirant el carro del Deu Elios per lloarnos d´un nou i magnífic dia.
Sols avia passat una hora i estava al peu de la creu commemorativa de la batalla del pont de Goi, (gerra del francès) i una hora més tard estava ja per el camí de l´Ermita del Remei d´Alcover, seguin aquesta direcció faria cap a Montrral.
La gent d´Alcover te per costum d´anar a caminar i fer l´exercici matinal per aquest lloc, estava concorregut per grups de persones que van i venen a diferent ritmem, (en cada població n´ha un lloc per aquest fi) sento passos ràpids a la meva dreta, dues senyores porten un bon ritme
_ Bon dia senyores
· Bon dia
_ Per aquí vaig bé per agafar el camí d´Albiol? Crec que la pregunta és correcte ja que no soc del terreny i sols buscava informació, la resposta de la Senyora (50-55 anys)
· Tots els camins van a Roma
_ Moltes gràcies Senyora. Van sobrepassar-me i mol clarament vaig sentir la rialla.
No va passar massa temps que vaig repetir la pregunta a un home que portava un ritme molt fort aquest, si, tota mena d´explicacions, sols es va deixar al tinter què és lo que amb trobaria desprès que s´acabes la pista.
Per el sender quasi abandonat i molt poc transitat em va tocar fer meravelles per salvar un tros que una esllavissada va tallar el camí, he grimpat per pendents de quasi seixanta graus, tota una odissea, se sentien grinyola la musculatura i els tendons de les cames, per fi vaig tocar el cim.
Eren l´una del migdia, lo primer era descarregar-me la motxilla, i desprès el calçat, tenia encetada la pell d´una antiga ferida, i poso remei i amb calço les xancles i miro si puc aconseguir aigua i menjar.
L´únic Restaurant, és van portar com si fossin Hospitalers, ell, a sigut també un Pelegrí.
